Ja han passat uns bons dies des del 29 de novembre de 2010, que va servir per veure i conèixer, de la manera més pràctica, la autèntica definició de futbol, un esport de masses que tan bon punt uneix com desuneix, crispa com calma, avorreix com enamora; durant una hora i mitja uns 400 milions de privilegiats van veure un esport convertit en art, gràcies al talent, voluntat, entrega, orgull i classe d’un grup de jugadors, per mi llegendaris i únics que es van rifar el seu gran rival amb una intensitat i una bellesa sublim.
És una pena que una de les coses que, ara mateix, recordo més clarament és la sensació d’impotència i de ràbia que vaig sentir quan un dels jugadors del Reial Madrid no va saber encaixar la derrota i es va deixar endur per la follia de la derrota més amarga i va clavar la punta de la seva bota esquerra en el millor jugador del món.
Passen els dies i no paro de llegir elogis pel joc que exhibeix el Barça, l’últim elogi Xavi, Iniesta i Messi nominats a ser “El millor jugador del món de l’any 2010” , més conegut com a Pilota d’Or. Elogis que, personalment no em sorprèn, vénen d’arreu del món excepte dels principals periodistes i diaris esportius d’Espanya que busquen, ufanosament, qualsevol tic, sortida de to, entrada a deshora, males cares, “manetes” amunt i arribades tard amb autocar per intentar desacreditar uns jugadors, un entrenador, un equip, un club i una afició que cada cop està més per sobre seu i més a prop dels que estimen o gaudeixen amb aquest esport. I tot perquè encara odien més el país que representen. Visca el Barça i visca Catalunya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada